9: l'amor
sobre l'adolescència, els canvis i les estadístiques
(Disclaimer: fa des d’octubre que escric això. Hauria d’haver estat programat pel dia 6 de gener, on tota aquesta cursileria tindria més sentit. Però tenim un petit bebè que, el dia 6 de gener, no tenia ni un mes. Aquest també és l’escrit més personal i menys universal que podia escriure. Però, com que escriure és de les poques coses que puc oferir, penjo aquesta carta igual perquè forma part del regal dels 15 anys del Martí, i hi ha alguna cosa molt bonica i primària de tornar a compartir coses tan personals a la web.)
Un noi i una noia, asseguts l’un al costat de l’altra, observen el paisatge que els envolta en silenci. Les edats del noi i la noiapoden variar. Algunes vegades són adolescents; l’altres tenen vint, vint-i-cinc anys. En algunes, fins i tot arriben als trenta. I en aquest silenci que els envolta, un silenci d’aquells que són el preludi d’alguna cosa més, el noi li pregunta a la noia en què pensa.
—No ho sé —li respon ella, i es gira per mirar-lo. Els ulls del noi sempre són expectants, brillants, i sempre esperen que ella digui alguna cosa més. Ella, doncs, segueix: —I tu?
I ell somriu una mica (murri, tímid, incrèdul; tot a la vegada) i contesta:
—Ja saps en què penso.
I llavors s’acosta a la noia i li fa un petó.
Aquesta escena porta acompanyant-me quinze anys a la ficció, perquè la vaig viure de debò quan en tenia setze. El noi tenia els cabells rinxolats i negres i una barba d’adolescent incipient, i vestia una camisa de quadres de color vermell i una caçadora de cuir negra. Li havia vist el conjunt a les fotografies de Facebook, però només ens havíem trobat en carn i ossos dues vegades. Feia un mes i mig que ens coneixíem.
Aquest noi ara és pare i se li comencen a veure cabells blancs a les temples (se’n queixa molt sovint). També li ha sortit un pèl blanc a la barba (només un, a sota el llavi). Segueix tenint les mateixes galtes plenes d’aquell dia, i ell, que ja no és tan tímid ni tan murri, segueix mirant-me amb aquells ulls que fa anys que diu que són marrons, però que en realitat es tenyeixen e coure quan toca el sol.
Era un sis de gener de dos-mil-onze quan el Martí em va fer aquella pregunta i jo vaig respondre que no ho sabia i llavors ell em va fer un petó. Tots els meus amics m’havien avisat: no diguis que sí a sortir amb una persona que fa tant poc que coneixes i que gairebé no has vist. Estigues de rotllo, i ja veuràs després.
Així que em vaig presentar a la nostra cita molt decidida de no fer cap bajanada: les últimes “relacions” que havia tingut no havien estat gens meditades i havien acabat més ràpid del que havia començat. Havia fet mal a persones que m’importaven i amb aquest noi, doncs, les coses havien de ser diferents.
I què, si el primer dia que ens havíem trucat per telèfon, sense veure’l, m’havia cantat la meva cançó preferida? Tant li feia, si li agradaven els mateixos grups de música que a mi o que, de fet, haguéssim coincidit en una fila de concert mesos abans de conèixe’ns. En cap cas em feia posar vermella de com d’intel·ligent, dispers i diferent de tota la resta de nois em semblava. I de cap manera em tenia esperant, amb candeletes, que em truqués cada dia al telèfon de casa per poder-me passar hores xerrant amb ell.
Ni pensar-ho, no. No podia començar a sortir amb aquest noi, que havia conegut intercanviant opinions sobre els Beatles a Twitter, quan encara no m’havia assegurat prou bé que no era un creep d’internet.
Però llavors, aquell sis de gener a un banc del Maremagnum, el Martí em va llançar la pregunta i jo li vaig respondre que pensava en tot, quan en realitat en el que pensava era en ell (en ell de manera absoluta: en què estava al meu costat i molt aprop, en l’olor que feia —i que encara fa, cada Nadal li cau el mateix desodorant—, en què ell duia guants i jo no i tenia fred a les mans —me’ls va donar després—, en què duia una dessuadora que jo li havia vist a una fotografia de Facebook, en què per què m’estava preguntant què pensava, què volia que li respongués, què significava tot allò i per què, dos dies abans, en una segona cita a Arc de Triomf, no m’havia fet un petó, i si ara passaria, i si...). I quan li vaig tornar la pregunta va ser quan ell em va dir que jo ja sabia en què pensava, i suposo que sí. Que es poden saber aquestes coses d’aquesta manera tan fàcil i diàfana.
Em va demanar per sortir, després del petó. Se’m van caure tots els escuts, vaig decidir no fer cas als meus amics i vaig dir que sí. I, a hores d’ara, quinze anys després, crec que és la millor decisió que vaig prendre d’adolescent, i una de les millors que he pres a la meva vida.
Començar a sortir amb un noi que has conegut a Twitter és, segurament, molt insensat i, quan hi penso en paràmetres d’ara, fa molta por. Amb el Martí sempre diem que la jugada ens va sortir bé, i quan parlo de la nostra relació, ho faig des d’aquest privilegi: vam encaixar des del principi i, segons ell, hem tingut una relació molt fàcil i sense massa entrebancs.
—No és així —rebato, perquè saben que a vegades la memòria li falla o que el Martí té tendència a oblidar tot allò que no el fa feliç.
Als setze anys prou et costa saber qui ets com per saber qui és l’altre, i tota aquesta descoberta ens va fer viure fases tòxiques i plenes d’incomunicació. Et vas descobrint a tu mateix mentre intentes agradar a l’altre, perquè a tu aquesta persona t’agrada molt, i et trobes fent coses que no voldries o dient coses que no has acabat de pensar bé. Ho vius tot amb una intensitat desmesurada: el més mínim retret et fa plorar hores i hores. Penses que tot acabarà tan ràpid com ha començat, perquè no hi veus més enllà dels divuit anys, que tant esperes. Ja t’imagines com anunciarà a Facebook que no esteu en una relació i com evitaràs tots aquells llocs que heu visitat plegats.
I llavors persisteixes una mica, i tot acaba passant.
En certs moments, quan l’altre, inevitablement i al llarg dels anys, canvia (i té nous hobbies que tu no entens, noves maneres de veure el món amb què no comulgues, noves ambicions que et fan por), t’adones que això també és fer-se gran i estimar.
En el nostre cas —i potser aquesta és la sort a què es refereix al Martí—, l’estima que ens tenim sempre ha estat més gran que els canvis inesperats. Per cada decisió que un ha pres i l’altre no; per cada espera que un ha aguantat i l’altre ha gaudit; per cada vegada que hem hagut de tornar-nos a seure a la taula a tirar-nos en cara que aquest canvi no ens agradava, hi ha hagut un amor que ha sobrepassat la resta.
Si no, és clar, ja no estaríem junts. Perquè mai ningú serà perfecte per tu en tots els sentits, per molt que els pòdcasts de girlbosses d’avui en dia s’entestin a dir-te que hauries de buscar algú que compleixi tots els teus requisits d’entrada. L’amor, almenys com jo l’entenc, és consens i punt mig. No té cap sentit demanar-li al Martí que sigui l’home perfecte, perquè jo tampoc he estat, ni seré, perfecta en cap moment; i el que per mi un dia serà la perfecció, d’aquí uns anys, quan jo també canviï, ho deixarà de ser. El més important és el respecte, penso, el voler-se escoltar i el voler ser millors l’un per l’altre si la cosa no funciona.
Intentar agradar-nos fins i tot quan, objectivament, no ens haguéssim pogut seguir agradant, no ha estat mai un sacrifici, al revés. Només he trobat el canvi personal de debò en aquesta constant adaptació: si no hagués estat amb el Martí, o si al mínim requeriment meu m’hagués mantingut inflexible, no hagués descobert noves facetes de mi mateixa, no m’hagués transformat de manera tan plena, total i satisfactòria. No m’hagués adonat que puc viure d’altres maneres: que la vida pot ser molt més tranquil·la, que em puc estimar i acceptar molt més, que puc exigir-me tots els somnis del món, però al final les coses que em fan feliç no seran les més grans, sinó les més petites.
I, sobretot, no hagués après que el canvi no és només una cosa que fa por (lapossibilitat que sigui tan gran que deixem d’agradar-nos), sinó també una forma de resiliència i d’acceptació i d’estima cap a un mateix.
I és que el canvi fa que a vegades no el reconegui. Té els mateixos ulls castanys, que sota la llum tenen un punt verd; el mateix somrirure de llavis gruixuts i les galtones que crec que ha heredat el nen. Però tot i que, sota les capes noves (la barba retallada, una marca d’un granet mal curat, una arruga del riure), vegi el Martí de setze anys, em segueix semblant una mica inversemblant que aquest sigui el Martí de qui em vaig enamorar i, alhora, inversemblant que m’hagi enamorat de tots els Martí que han anat passant per davant. Perquè tothom s’imagina l’amor com una gràfica exponencial, que creix i creix i es magnifica, però la realitat és que l’amor és molt menys romàntic del que se’ns ha venut. A vegades estimes molt. A vegades estimes menys. Però l’important és que estimes sempre.
La meva germana parla de motxilles emocionals. És diumenge, ha vingut a veure el bebè. Estem els cinc a l’habitació: ella, amb un cafè a la mà; el gat, ensumant-la amb curiositat, i el Martí i jo donant un biberò al petit.
Ma germana i jo portem la mateixa motxilla i, alhora, una de diferent. Admiro la seva manera d’enfrontar-se a l’amor: la resiliència davant de la decepció, la valentia que fa falta per tornar-se a enamorar. Ella diu que és una persona pessimista-realista, però no sé si s’adona de la quantitat d’optimisme que es necessita per fer front a un cor trencat.
I jo tinc por, és clar, que ens el trenquem, amb el Martí. Tinc por que, si les coses van maldades, ens perdem el respecte, l’estima, i juguem a posar bàndols on no n’hi hauria d’haver. Que en els pitjors moments, deixem de ser un equip.
I és clar que som conscients que això pot no durar tota la vida. Quan érem més petits no voliem sentir-ne a parlar. Davant la possibilitat d’un futur sense l’altre, ens etzibàvem: A nosaltres, no. No ens passarà. Però l’estadística és la que és i, si ens la mirem amb deteniment, sí, és clar, no som millors que les altres parelles del món. Hem viscut la desfeta de matrimonis de primera mà. I tot i la motxilla que traginem i tots els canvis que hem fet i que podem fer, segueixo tenint molta fe en l’amor.
A mesura que ens hem fet grans, hem après (i ens han ensenyat) a conviure amb el futur que no podem controlar. Però ara, quan penso que qui sap si, d’aquí 15 anys, el meu cor seguirà desbocat cada vegada que vegi el Martí dormint, amb la boca entreoberta i respirant lentament, no m’envaeix cap sentiment de recança o tristesa, perquè em sembla una possibilitat molt remota: ara, i aquí, és impossible no estimar-lo. És incondicional. Estimo perquè estimo, no com a moneda de canvi. Arribar a casa d’un mal dia i trobar-me el Martí fent-se el seu cafè de berenar (parts gairebé iguals de llet i cafè, una culleradeta de sucre) és suficient per omplir-me els pulmons d’aire i el cos, de llum.
I jo no hi ha hagut un moment d’aquests quinze anys que no l’hagi estimat. Fins i tot quan he pensat que la baralla era tan forta com per deixar-ho, quan ens hem tancat portes als nassos, quan hem conegut altres persones que ens han fet preguntar-nos “I si”, quan he pensat que la gràfica de l’amor anava cap a baix: fins i tot llavors he estimat més del que em podria imaginar mai.
He sentit un amor que ha fet dir al meu cos i al meu cervell i a tota jo que sí, que estimar el Martí no és només el camí que he pres sinó que és el camí que em fa feliç. I, com totes les vegades que trobes el camí que et pertany, estimar m’ha semblat fácil i natural.
I que és igual l’estadística, i que és igual el futur, les traves que ens trobem i els finals a què ens enfrontem. Sí; fins i tot si no va bé, no cauré en l’orgull: estimo, molt, i durant aquests quinze anys, cada dia i cada hora i fins i tot quan m’hi he volgut resistir, he estimat moltíssim, i tot aquest escrit, aquesta carta llarga, inconnexa i inintel·ligible, és només una petita prova que he estimat tant que potser m’he quedat sense paraules.
