7: els agraïments
d'amics, automites i decidir parar
Hem quedat amb la G. un mes després del que hauríem perquè l'última vegada li vaig cancel·lar al mateix dia. La versió oficial és que m'havia agafat molt mal de panxa i que quan acabés les hores d'oficina aniria a casa. Ara, al cafè on ens veiem, confesso:
El tema és que havia quedat amb una editorial, que m'havia dit que no a la novel·la. I només volia anar a casa i estirar-me i plorar, la veritat.
La G. té una cara afable, pigada i plena. Quan riu, se li fan arrugues als ulls castanys i tens la sensació que t'omple un caliu manso i tranquil. Es queda un moment en silenci i respon: Tia, has d'estar orgullosíssima. Jo sempre t'he admirat perquè ets ambiciosa, exigent i persistent.
Jo, en canvi, sempre li he admirat la manera com decideix què vol fer sense caure en expectatives de ningú ni d'ella mateixa. Com s'adapta al canvi. The gentleness with which she makes her decisions.
No sé fins a quin punt això és el que m'he dit de mi mateixa, li responc mentre la miro. Vull dir, que crec que en algun moment vaig decidir ser tot això, ser ambiciosa, i exigent, i persistent, i treballadora, i ara no ho puc deixar de ser.
Mm, diu mentre fa giravoltar la seva palleta de paper. Doncs mira: ara no facis res. Estigues un mes sense escriure, sense fer res més que el que et toca fer, que ja és molt. I llavors, després d'aquest mes, mires a veure com t'hi trobes.
En aquests tres mesos que no hem quedat amb la G. he rebut tres "no" a la novel·la. He parlat amb els editors —que m'han dedicat lectures atentes, comentaris molt encertats i un temps preuat que agraeixo moltíssim— i, al final, he arribat a la conclusió que la trajectòria d'aquesta novel·la s'ha acabat sense haver ni començat.
El primer "no" va ser devastador. Em vaig enfadar amb mi mateixa i vaig caminar cap a casa mentre m'aguantava les llàgrimes. Quan vaig arribar-hi vaig explotar. El Martí em va escoltar pacientment i mentre m'abraçava el mar de llàgrimes i em va dir, ho has de continuar intentant. Però jo només tenia al cap tot el feedback que havia rebut i la sensació que estava molt cansada. Ho vaig atribuir que era la primera setmana de pràctiques a l'escola i que tant de cansament no em feia veure bé què estava passant ni entomar la crítica de manera constructiva. Vaig anar-me'n a dormir la migdiada; em vaig llevar tres hores després, a fora ja era fosquíssim i feia molt de fred. Em vaig passar la tarda dibuixant.
El segon "no" el vaig entomar amb més esportivitat, però amb un cansament més crònic, més com una línia de vida que fa els últims batecs abans de quedar-se quieta. Em vaig enfadar amb mi mateixa altra vegada, tot i que no tant. Vaig pensar, senzillament, que no podia fer-ho millor. I més enllà d'això, i sobretot, va ser la primera vegada que se'm va fer clar que ho havia de deixar. En els moments més dramàtics d'aquell dia (quan tornava a casa de la feina en un autobús sorollós i amb la calefacció massa forta) fins i tot vaig sentir que havia d'abandonar el món editorial. Que l'única manera en què seria lliure per escriure el que volgués, sense expectatives i preocupacions, sense veure què fa la resta, seria si em desactivava Instagram i em feia professora. Em van dir: No has d'abandonar el sector; has de canviar la manera en com veus les coses, el xip.
L'últim "no" va arribar per correu (tot i que ja l'havia anticipat). Vaig agrair els comentaris en una resposta (perquè agraïda ho estic) i vaig anar a l'estudi i li vaig dir al Martí entre riures: No en necessito un altre!
El cansament crònic, però, no ha marxat. Parlar de la novel·la se m'ha fet tediós i, el procés, massa gran. He acabat per no veure cap qualitat al que he escrit, per dir-me que potser m'he estat tota la vida fent un gaslighting a mi mateixa pensant que podria arribar a publicar alguna cosa. Que l'esforç em duria allà on voldria i resulta que és igual com t'hi esforcis, si senzillament això no funciona. Ho hauria d'haver vist abans, és clar; per alguna cosa m'hi dedico, a l'altra banda. Però una part de mi volia mantenir aquestes dues Andrees separades, fins que ara m'adono que són, ho vulgui o no, la mateixa cosa.
Tot i el cansament, cada vegada que m'aixecava de les migdiades postfracàs, cada vegada que rellegia correus o notes, dins del meu cap m'imaginava a mi mateixa ressorgint com un fènix. En un frenesí, un dia em vaig aixecar a les sis i vaig reescriure el primer capítol a una llibreta. Que quan em diuen que no és suficient, penso sempre com fer-ho suficient. Més i més i més i més. Sempre he estat així, dic a tothom amb un somriure. Si no passa, que no sigui perquè no ho he intentat. Que hi hagi tanta feina que no em puguin dir que no. Plores durant tres o quatre hores i després t'aixeques i ho tornes a intentar. No m'he rendit mai, no ho he de fer ara. La gent sap que és una de les meves qualitats, i que soc molt lluitadora. Vull dir, què hi perdo?, el temps, és clar. Però només és això, eh, i és un sacrifici que has de fer. I és normal que passi, que no m'agafin a la primera. Tot i que el pepito i la menganita sí que els van agafar a la primera, però en fi, tu no, tu has de continuar intentant-ho. Però és la tercera, ja. Sí, però amb les altres dues tampoc ho vas intentar tant. No valia la pena, no era prou bo, no era com això. Ara ja saps que això no és prou bo, tampoc. Té coses tècniques!, quin desastre, jo que creia que almenys tècnicament... Vas anar massa ràpid, és clar, hauries d'haver estat vuit o nou anys treballant-hi, els grans ho han fet així. Però hi ha joves que ho fan molt bé. Sempre hi haurà joves que ho fan molt bé, però tu ni ets tan jove ni ho fas tan bé, a qui vols enganyar.
Durant l'últim any he conegut l'insomni. Em penso que és genètic: els meus pares sempre s'han despertat a mitjanit. Jo m'adormo molt de pressa, però a mitjanit m'és molt complicat tornar-me a dormir. Em venen tot de pensaments al cap i només els puc parar si recito un nom per cada lletra de l'abecedari —A, Anna, B, Blanca, C, Carla— o si faig sumes i restes —dos per quatre vuit més tres onze menys cinc set—.
En aquests moments entre somni i consciència, se'm repeteix una imatge: Tinc cinquanta anys, estic davant d'un guardó, les càmeres m'enfoquen, i jo dic, Les biblioteques públiques s'han de salvar... Dic: Aquesta novel·la s'ha escrit a la biblioteca Can Fabra... Dic: Els meus pares m'ho van donar tot... Dic: Les meves àvies m'explicaven històries... Dic: La primera a qui vaig explicar-li contes va ser a la meva germana... Agafo el guardó i tinc les mans una mica arrugades i vaig amb una brusa de color granat i porto els cabells curts i unes ulleres de pasta com les de la meva mare que m'estarà mirant per la televisió i tindrà ja vuitanta anys.
(Ah. Era això.)
Escolta, que m'ha dit la Júlia això de la novel·la, eh? No siguis tonta, que tu vals molt, em sents? I prou ja, prou ja, deixa-ho ja. Doncs mira, Andrea, si no passa doncs no passa i no passa res, has de ser feliç igual, vale?, que tu vals molt. I mira, ho has intentat, i ara no és i potser no serà, però potser d'aquí a uns anys no t'ho esperes i sí, em sents? No estiguis trista, que tu vals molt, ho sabem tots. Deixa-ho ja. Descansa.
Vale, mama.
Estimar-me deu voler dir, també, donar-me el gust de rendir-me. Hòstia.
Al meu barri de l'Hospitalet han obert una nova cafeteria on et serveixen el chai latte en un got ample de ceràmica grisa. Quan arriba l'I. li assenyalo el got i dic: Què, ho has vist? Ell riu: Ja ho veig, ja. Hem compartit barri des que teníem quatre anys. Ell viu a la frontera entre Barcelona i l'Hospitalet i jo vivia a la frontera entre l'Hospitalet i Barcelona. Des que recordo coses de la meva infància, sempre hi havia l'I.: compartint cable link a l'autocar que ens duia a casa mentre ens mostràvem somriures de boca foradada; la seva mare pentinant-me quan anava a casa seva, les cartes que li escrivia per la bústia de classe, les bates brutes, els viatges en cotxe amb els meus pares que ens duien fins a l'institut; el dia en què es va marejar i em van venir a buscar a classe: Saps que el teu amic s'ha marejat?, l'anunciador i la colla d'amics rient mig de broma mig d'urgència, les ninetes que titil·laven amb preocupació, perquè tothom sabia que érem gairebé família.
Ara, tants anys després de silenci i anys després, també, de la retrobada, seiem al cafè nou i hipster de la frontera de l'Hospitalet i ens abracem, un al costat de l'altre. Hem passat una estona posant-nos al dia i ara li parlo de l'escriptura. No ho volia fer, però ell m'ho ha demanat només arribar i li he dit: Ah, això després. I ara ja és després.
A vegades, murmuro, crec que visc per les expectatives. Volia fer orgullosa la gent que està al meu costat, saps? Volia agrair-vos-ho, i que veiéssiu que he arribat on volia. L'I. m'agafa el braç amb la seva mà. Té els dits fins com si hagués fet piano i me la conec tan bé com la meva. Creia que necessitava la validació d'algú extern a mi, d'algú intel·ligent, però ara que hi poso distància, penso que en realitat només els volia posar als agraïments. A l'I. i a tots els meus amics, que han fet la novel·la, perquè la novel·la va sobre l'amistat. A la meva família, que m'ha ajudat i m'ha criat i han fet de mi una persona que volia escriure. Me'l quedo mirant, tot i que el veig borrós per les llàgrimes que em nego a fer caure (altra vegada). No ho sé, confesso. Suposo que volia que em diguéssiu que ho he fet molt bé.
L'I. fa que sí amb el cap. Ara ja fa estona que ens hem acabat el meu chai i el seu suc. Té la cara angulada com la seva mare. Els cabells negres, una mica ondulats, com el del seu pare. Els ulls, blavíssims, que també va heretar el seu germà gran. Podria descriure tots els meus amics amb els ulls tancats. Els podria resseguir les arrugues que els fan el somriure i també la manera en com se'ls contrauen les celles quan s'enfaden.
Hauríem de deixar de pensar, em respon l'I. amb un fil de veu, que la gent ens estima pel que fem. Abraçats de costat, estem en una posició incòmoda, però no ens movem. Jo t'estimo per l'Andrea que ets i que has estat, independentment de si tens èxit o no. Em surt un riure nerviós. Ell continua: Ja sé que és molt difícil pensar-ho. A mi també em passa, que creiem que la gent ens estimarà pel que fem. Però a mi m'és igual el que facis, o la persona en qui et converteixis. Jo t'estimaré igual. Tots.
Els agraïments que no sortiran mai
Aquesta novel·la parla sobre l'amistat i no hauria estat possible sense els meus amics: l'Andrea B. i la Clara J., a més de ser persones increïbles, van llegir-se versions d'aquest text i sense els seus comentaris no hagués arribat enlloc. El Jordi va llegir-se la versió final i m'ha recolzat sempre en l'escriptura i a la vida. El Bernat m'ha ensenyat què vol dir tenir un millor amic i m'ha ajudat a trobar la línia sobre les assemblees d'esquerra que apareixen a la novel·la. L'Andreu i la Clara B. són família i incondicionals, i m'han ensenyat què és pertànyer a un grup d'amics. La Julieta m'ha tirat el pèndol i m'ha consolat, sempre, quan tenies dubtes. L'Ona m'ha escoltat des de la distància, i quan ha vingut aquí sempre m'ha fet un lloc per veure'm. Amb la Gemma fa vuit anys que compartim la vida, encara que els nostres camins professionals van divergir només tres mesos després de conèixer-nos. L'Isaac i la Natàlia em van ensenyar què era tenir amics d'infància. L'Helena i la Irene, a qui admiro, m'han aconsellat i m'han escoltat. La Marta Navarro em va venir a parlar un dia en què jo estava sola al pati: ella és l'Estel i la Cristina en la seva millor forma, una germana no sanguínia, i sense ella no hi hauria escriptura.
La meva família m'ha educat, m'ha fet costat, m'ha deixat equivocar i també anar més enllà. A la Gemma, que és família des que soc una jove adolescent i que m'ha cuidat i aconsellat sempre. Als meus avis, que m'han amanyagat i m'han llegit històries i m'han donat pinzells per pintar i molta paciència i amor. A la Júlia: tot el que digui farà curt; des que vas arribar has fet que la vida sigui un lloc més càlid, i jo una persona molt més feliç. Als meus pares, a qui admiro: al papa per ensenyar-me tantes coses, pels seus menjars, per la seva tenacitat i per dir-me que tot està molt bé. A la mama, per tot el seu esforç, la seva vida entregada a nosaltres, els sacrificis i, sobretot, per ensenyar-me que amb ganes de tirar endavant es va a tot arreu i que la felicitat només la trobaré si em dono permís per trobar-la allà on no m'ho esperava.
Al Conan, per les matinades assegut a la falda mentre escrivia. I al Martí: per creure sempre en mi, per estimar-me sigui com sigui i faci el que faci des de fa anys, per cuidar-me quan estic immersa en l'escriptura i per, aquell sis de gener, decidir que volies sortir amb mi. Ets el millor regal que m'ha dut un dia de Reis, i un que cuidaré durant tota la vida.
La màgia de algoritme de Substack m'ha fet aparèixer davant d'aquesta publicació. Confesse que no t'havia llegit mai, però m'he emocionat. Espere que (publicant o no) continúes escrivint i expressant-te artísticament. I agraïnt qui calga per donar-te suport, clar.
Ja passa això de que et diguin que no, insisteix sempre!