4: els començaments
sobre l'ansietat, el 2017 i l'exigència desfermada
Fa sis mesos que tinc aquesta entrada escrita, esperada a ser publicada o potser a no ser-ho; li he deixat llegir al Martí sota la pregunta: M’estic retratant massa?, sabent que ell, que coneix totes les parts de mi, em dirà si estic ensenyant massa cares, exposant les arestes. Encara hi ha molt de tabú amb la salut mental i quan feia tuits sobre el respecte me n’arribaven comentaris, Què pensarà la gent de tu, No és professional. Sempre amaga’t totes les febleses perquè no val la pena que ningú les conegui. A dins, també: passo de llarg la desena conscienciació sobre la neurodivergència, premo ,“No m’interessa” al vídeo d’una noia plorant dient que li han trobat càncer. Jutjo: No feia falta que ho esbombessin a Internet.
Però després hi ha alguna cosa que canvia, un punt diferencial: algú que t’havia fet sentir dèbil de sobte s’està medicant; algú amb qui et feia vergonya compartir com funciona el teu cap et fa saber que li sembla fascinant. O: surt una seqüela d’una pel·lícula per nens on la protagonista és l’ansietat.
És llavors, quan surto del cine que penso en aquest post altra vegada, mentre la Clara B, el Martí i jo ens eixuguem les llàgrimes amb els kleenex que ella sempre porta, suaus sota les pestanyes i amb el somriure idiota de tres adults que s’han passat els últims vint minuts de la pel·li plorant. Són llàgrimes de validació, penso jo, però també de dolor, de pensar, per què jo també tinc ansietat, per què sóc com la Riley, aquesta culpa de no haver pogut ser millor fins i tot quan es tracta de les trampes que et para el cervell . També la bilis de després, mentre esperem l’escena post-crèdits, quan dic: Em sembla molt bé, però aquesta nena no ha necessitat quatre anys de teràpia per superar-ho. Zero versemblant, diem, Com pot ser que t’agafi un atac d’ansietat, se’t passi gairebé sola, i després l’ansietat convisqui amb tu? On està la butaca de massatges i la til·la per donar-li a la meva Ansietat quan ve? Per què no ho tinc al llistat de l’inventari i m’ho puc treure de la màniga, jo?
Busquem un lloc on fer cerveses. El centre comercial de les Glòries no és especialment conegut pels seus bars i tot està ple com un ou: primer cap de setmana de rebaixes, és clar. Els dic, Conec a gent que no té ansietat. La Clara: Quina sort. El Martí creu que tothom té ansietat, és a on ens porta la societat. Jo dic: No, no. A mi m’han preguntat com se sent, l’ansietat. I mai l’he poguda explicar.
Ho intento ara: dolor al pit, o més que dolor, la sensació que tens alguna cosa al pit, que no pots respirar, no acabes de respirar mai del tot, quan respires per primera vegada dius ah, això era respirar, m’acaba de passar ara al cafè on soc mentre em prenc un Iced Chai Latte; saltar a la mínima, per no res, la por, quan vaig pel carrer i sento un clàxon espontani, runa que cau en un contenidor (un atemptat!, tapa’t les orelles i abaixa el cap i el cos es fa de pedra); a mitjanit, hauré apagat els fogons, et vols convèncer que sí i t’obligues a no aixecar-te i no sempre ho aconsegueixes; mirar tant cap endavant que quasi ja t’estàs imaginant el teu funeral quan tinguis vuitanta anys, com hauràs mort, serà pel càncer?, si és pel càncer si pots fer alguna cosa ara per evitar-lo, impossible, et trobaran el tumor igualment i als vuitanta anys, si la gent t’haurà estimat o no, i la que no, per què no t’haurà estimat, si no hauràs estat tot allò que podies ser, quina decepció, per tu i pels altres.
Abans de poder-ho posar en paraules matusseres, hi va haver tota una vida que jo creia que era normal. El “sistema de creences” de què parla Inside Out m’era invisible fins que vaig començar a anar al psicòleg, però tot el que feia passava per allà, pel que havia interioritzat i pel que creia de mi mateixa (i segueixo, en més o menys mesura, creient). Però quan busco quin és el punt en què vaig començar a saber que no estava bé no me’n vaig a la infància, que va ser feliç, ni a l’adolescència, que va ser molt més feliç que la resta (si bé igual de complicada), ni tan sols als anys de la universitat, on tot el sistema de creences va guanyar pes. Si penso en tot allò que va passar abans dels meus vint-i-cinc anys, no puc trobar-hi tares, ni mals records. Tot el que vaig viure ho vaig viure per una raó. I potser amb l’ansietat és el mateix: tot el mal que em fa m’ha dut a això, a escriure aquí ni que sigui, i a entendre, finalment, com va ser la baixada als inferns.
Era octubre de 2017 quan un dia després de la vaga general tot refulgia amb l’esperança que les coses canviarien. També per mi: mentre s’obrien els matinals amb imatges del dia abans d’estelades onejant a l’horitzó, jo agafava un avió per anar a passar uns mesos a Berlín. L’excusa era que havia d’anar a fer el treball de màster. Volia parlar de les dones de l’RDA, silenciades, havien patit violència institucional? Necessitava bibliografia que a Barcelona no trobava i havia concertat entrevistes amb dones i preses que havien intentat creuar a l’altra banda del mur.
La veritat de per què anava a Berlín, però, era força diferent. Havia passat molts anys treballant moltes hores, i aquell últim ballant entre pràctiques a una editorial, feina a un museu i el màster mig a distància. També m’havia independitzat amb amics i el nòvio, i per tant, durant aquell any, havia estat becària, guia turística, estudiant, amiga, parella, germana gran, filla gran i un amalgama de termes que en aquell moment, lluny de definir-me, sentia que m’engabiaven. He trigat gairebé 6 anys a entendre que jo era tot allò, sí, però el problema era que no em deixava, jo a mi mateixa, espai per ser res més.
Quan vaig arribar a Berlín, el primer que vaig fer va ser quedar amb el meu amic Emin. Ens havíem conegut a un curs d’estiu a la ciutat un any abans i ens havíem entès molt bé. L’Emin és de Kosovo i, és clar, crec que jo m’havia sentit còmoda amb la seva posició política. El 2015 i 2016, quan vaig anar a fer cursos d’estiu de literatura a Alemanya, tendia a estar tranquil·la amb aquells que entenien què passava a Catalunya (Kosovesos, irlandesos, grecs, alguns alemanys) i m’allunyava de qui, sentia, em jutjaven quan explicava tot el merder (francesos, americans). Amb l’Emin vam anar a fer un cafè a l’avinguda que tallava el meu carrer. Era un dels meus barris preferits de Berlín: prou allunyat pel centre, però prou aprop per anar-hi caminant (quaranta-cinc minuts a peu), amb botigues que em semblaven especialíssimes (però que vaig odiar quan vaig començar a veure-les a Barcelona), un lloc de crèpes enormes en forma de flor a la cantonada, el Mauerpark just al davant. Era important mantenir la relació amb l’Emin, perquè a Berlín jo hi havia anat sola i no coneixia ningú.
Era part del que volia, però. Dies abans, quan algú em preguntava què era el que més anhelava del viatge, jo esbufegava: Estar sola! Escriure! Passejar! Durant l’octubre, ho vaig fer tot. Agafava la bicicleta que m’havia aconseguit la Clara J i feia els vuit quilòmetres que em separaven de casa cap a la presó de l’RDA, on anava a fer la recerca. Caminava cada dia, a la tarda, avinguda amunt fins a la papereria, o l’avinguda avall fins a la llibreria Ocelot. Em vaig apuntar a tàndems grupals per conèixer gent —en un d’aquests estava quan Puigdemont va declarar la no-independència—, a un grup d’escriptura setmanal i també a classes de dibuix de còmic. Durant un mes vaig fer tot allò que a Barcelona no m’havia permès, fins que va arribar mitjans de novembre.
El novembre nòrdic és duríssim. Ho parlàvem ara amb la Júlia, que ha estat els mateixos mesos a Escòcia que jo vaig ser a Berlín, i amb l’Ona, que s’ha mudat a Finlàndia. Quan hi vas, ja ho saps, que et faltarà llum, però no saps fins a quin punt la trobaràs a faltar tu. La llum, o no-llum, de Berlín era particular. M’aixecava cada dia amb un bany argentat que queia sobre el matalàs. Era una plata lluent, gairebé encegadora. Esperava a casa, pacientment mentre esmorzava, que s’aixequés el vel. No ho feia mai. La llum grisa seguia, impassible, potser més brillant entre les deu i la una, però mai vaig arribar a veure ni un núvol ni el sol. Immutable. Tenia la sensació que el temps no acabava de passar del tot. A la una, quan dinava, la llum començava a marxar de manera esllanguida, com si passés per un colador fins a fer-se fosc, a les tres i mitja. Llavors m’aixecava de la migdiada i sortia a passejar, però ja era negra nit i els fanals, ben grocs i aviat em vaig cansar de no veure-hi. Tot i que a la pràctica m’havia fet vegeteriana (el peix i la carn anaven caríssims i no eren frescos) em permetia menjar una pizza de xoriço setmanalment, d’aquelles baratíssimes del final de l’avinguda. I rotlles de canella i de xocolata, al costat del pis on havia viscut l’estiu abans, amb un deler que en aquell moment no sabia identificar.
A mitjans de novembre em vaig adonar que m’havia envaït una tristesa implacable. No era que trobés a faltar casa, ni que no m’agradés el que estava vivint, perquè jo tenia la sensació de ser molt feliç, no, de ser extremament feliç, i privilegiada, però hi havia un pòsit allà que no sabia què era, que duia arrossegant des de feia molts anys i que sortia ara que em deixava temps per descansar.
Suposo que, inconscientment, aquesta tristesa em va espantar. Si estava tan relaxada —dormia vuit hores diàries, feia migdiades!, tenia tot el temps del món, no havia de treballar— per què no tenia ganes ni d’estar-me dues hores al sofà? Per què ho veia com un fracàs? Havia aconseguit anar a Berlín, com volia. Feia tot el que deia que volia fer, però jo em sentia que no arribaria enlloc. No volia ser escriptora? No havia estat escrivint. No volia treure un excel·lent, al treball? No havia anat prou a la biblioteca. No volia descobrir la ciutat? No havia sortit del meu barri. Havia deixat un pis, deixat la família, deixat la parella, deixat els amics, per no fer absolutament res de profit?
N’hem parlat, ja, extensivament, sobre com la societat ens ha portat a ser els amos de nosaltres mateixos, però cap al 2017 encara no s’havien extès aquestes teories i, per tant, no podia pensar-hi. Per mi només era imperatiu canviar com em sentia. Aixecar-me del sofà. Havia de millorar.
Com a petit apunt, és clar: sempre he estat perfeccionista i competitiva. És la manera en què em relacionava amb els altres normalment, també amb amics. El pensament que jo havia de ser millor, que hi havia alguna cosa defectuosa en mi mateixa, havia estat el meu modus operandi des que tenia consciència. Si no guanyava un Sant Jordi era que no ho havia fet prou bé i que, sobretot, un altre ho havia fet millor. Si guanyava una competició de gimnàstica però obtenia menys dècimes que l’última vegada era que em faltava estirar més les puntes, i l’altra gimnasta m’enxamparia aviat. Soc especialista en agafar-me a allò que no em surt bé i fer-ne un drama, i tendeixo a no fixar-me, encara ara, en allò que sí que vaig aprenent.
Per tant: vaig caminar, un dia de pluja, cap a la llibreria Ocelot. Escoltava la meva banda preferida, You Me At Six, que havia tret un nou single; a la llibreria, amb mobles de fusta clara i la paret verd poma, s’hi olorava chai i cafè d’especialitat, i vaig acostar-me a la secció d’agendes i de planners. Havien començat a aparèixer els planners productius: Aconsegueix els teus objectius en trenta dies o Diari de la productivitat. El preu: eren molt cars, no m’ho podia permetre. Vaig anar a la biblioteca, perquè a casa no tenia internet, i vaig buscar calendaris que em pogués descarregar per imprimir. Vaig trobar un gurú de la productivitat que a la seva pàgina web, a canvi de la meva adreça electrònica per enviar-me promocions, em deixava descarregar-me tres pàgines d’una agenda: una de diària, una de mensual i una d’horària. Vaig imprimir-ne per tants mesos que em quedaven a Berlín (tres) i per tants dies (noranta). No recordo què em va costar, però sé que no ho vaig enquadernar perquè no volia gastar-me més.
Vaig cercar un vídeo sobre l’Ikigai. Esperava que em revelés moltes coses de qui era. Què volia fer, a la meva vida? Com em veia els propers cinc anys? Manifestar. Projectar. Youtube em va clissar de seguida i em recomanava més gurús: Matt d’Avella, Minimalists, Lavendaire, Jenny Mustard. Havia de netejar. Comprar-me una espelma. Dedicar vint minuts al dia a la meditació. Dutxes d’aigua freda. A l’agenda, marcava meticulosament quantes hores passaria escrivint, amb quina freqüència em rentaria, els menús que menjaria per estar sana. Quan m’havia de llevar, quan havia d’esmorzar, quan havia de llegir; quants minuts faria migdiada, si aquell dia passejaria fins a Alexanderplatz o fins a Friedrichschein amb el portàtil a la bossa i m’asseuria a un cafè i intentaria escriure.
Hi vaig tornar després de molt de temps. Havia deixat la meva novel·la perquè no en tenia i ja no m’agradava, massa inspirada en Jo confesso, però durant l’època de sequera havia seguit fent algun conte desperdigat. Ara, vaig decidir reescriure’ls amb l’ambició de fer-ne un recull i de tornar a agafar el pols. Anava al cementiri, on s’hi estava tranquil, i escrivia en una llibreta que m’havia endut. Vaig rescatar idees de quan tenia catorze anys. Vaig tenir noves idees que m’haurien d’haver dit alguna cosa sobre com estava jo dins meu: dones que mataven els homes amb un ganivet esmolat, o encenent el gas i fer explotar la casa. L’important no era la qualitat del que feia sinó fer-ho cada dia: només així podia millorar. Això és el que em deien els meus gurús. Un aprèn quan s’asseu a la taula. Constància. Determinació. Visió de túnel: vull ser escriptora. Ampliem: editora, també. Has de projectar, Andrea. Vaig enviar dues-centes sol·licituds per fer informes de lectura a editorials d’Espanya. Prèviament, és clar, m’havia passat una setmana ordenant les editorials en ordre alfabètic en un excel: havia de ser organitzada i saber prioritzar.
Els meus dies amb l’autoajuda, la meva soledat i el meu temps de perfeccionament a Berlín van donar els seus fruits. És la raó per la que vaig tornar a escriure després d’un any sense fer-ho, alguna editorial em va dir que sí a fer informes i, quan vaig tornar, al febrer, a Barcelona, només vaig necessitar quinze dies per trobar una feina ben pagada a la recepció d’una empresa. L’engrenatge va tornar a girar: llevar-me a les sis, treballar de set a sis de la tarda, arribar a casa, dues hores d’informe de lectura diàries (amb el temps, agraïr la paciència de la meva mare, la meva germana i el meu nòvio, que van acceptar aquesta nova Andrea, taciturna i callada, amb molt d’amor). Tot anava bé.
Excepte que no vaig saber veure les senyals d’alerta. M’havia tornat a obsessionar amb coses “banals”: el kpop i el manga. Escrivia fanfiction. Llegia fanfiction. Mirava vídeos constantment. Que no em recordava a mi mateixa als catorze anys, quan havia passat una època trista? Si ho feia, no me’n vaig voler adonar. Seguir amb la rutina. Informes. Feina. Sou. Família. Parella. Amics. Jo puc amb tot. Sempre, és clar. No dubtar mai. Ara pràctiques a una institució. Com que son pràctiques he de trobar una altra feina. Després, primera feina a l’editorial. Estrés. Orgull. Ho he aconseguit. Passar-me un cap d’any plorant, en comptes de celebrar-ho, perquè tenia por de no fer-ho bé. Vídeos de meditació. Intentar fer ioga. Menjar poc, per sobreviure. Se’m marcaven les costelles i l’esternó. Tot anava bé. Tot anava de fàbula.
L’estiu de 2019 vaig agafar vacances després de molt de temps. Anàvem a Portugal amb la parella, i només sortir de l’oficina em va trucar el meu cap de llavors: podia penjar una última cosa a xarxes, si no era demanar? Ja sabia que eren vacances. Ho vaig fer. Unes hores després agafàvem l’avió cap Oporto. Cada nit d’aquella setmana, era igual a quina ciutat fos, em despertava a les tres del matí.
Les interrupcions van seguir fins a l’octubre. El Martí em va dir: Potser tens ansietat. Jo vaig pensar que devia ser un episodi curt d’ansietat, sí, és clar. Productiva, pragmàtica, dit i fet: una setmana després ja tenia hora a la psicòloga per començar a parlar-ne. Quan em va fer presentar, li vaig saber donar una explicació detallada de qui era (tinc vint-i-sis anys, treballo a la feina de la meva vida), què em passava (no puc sortir de casa sense mirar tres vegades si he apagat la vitroceràmica). Però em va llançar la pregunta: pI tu, com et sents quan et passa això? I jo l’únic que vaig poder dir-li era que em feia molta vergonya. Que és clar que havia de comprovar que no m’havia deixat cap finestra oberta per on es pogués escapar el gat: és que si passava, si era culpa meva, això voldria dir que ho podria haver fet millor. I implicaria que jo havia fracassat.
Els quatre anys de teràpia donarien per tot un altre butlletí. Durant els primers anys, vaig parlar amb butaques, amb coixins, i em vaig passar més hores plorant que parlant realment. Vaig passar per tot el meu arbre genealògic, per tots els meus amics, per la parella, per la feina. Vaig fer teràpia per Zoom durant el confinament mentre compartia un pis de trenta metres quadrats amb el Martí, que ho podia sentir tot. Plorava desconsoladament i em feia dura a la vegada. Cada vegada que plorava, no podia deixar de dir: Ho sento. Ho sento. I em deia, la meva psicòloga, Per què ho sents? I jo responia: He de deixar de plorar. No em passa res tan important. He de ser millor. He de sortir d’això.
Durant quatre anys he après moltes coses que, suposo, encara he d’assimilar. Sobretot, però, la meva psicòloga em va ensenyar a descansar de veritat, i és l’únic que puc dir que he incorporat de manera més o menys exitosa (ah, l’exigència altra vegada!, què vols dir amb exitós?): seure al sofà i no fer res. Jo era una persona que s’adormia pels cantons fins que la psicòloga em va fer veure que no era normal, adormir-se al lavabo, a sobre la taula mentre fas classe, quan acabaves de seure al sofà. Quan vaig començar a descansar sense posar-me a dormir, quan em dedicava estirar-me i mirar les mussaranyes, a vegades em ficava a plorar. No sabia d’on venia, però sanglotava com una nena petita. Estava, crec, terriblement esgotada.
Aprendre a no fer res ha estat un repte enorme i segueix sent-ho, i no me’n surto del tot bé. Quan arribo a casa em poso el pijama, obro l’ordinador i em dic que he d’escriure, o he de dibuixar, o he de llegir. No he acabat cap novel·la perquè tot podria estar millor del que està però em canso d’intentar-ho (és clar), i a vegades em forço a empassar-me els llibres només perquè sigui dit que soc una persona que acaba les coses que comença. Ara m’he apuntat a còmic per passar-m’ho bé, però només puc pensar en fer-ho millor. He tornat a fer acrobàcia, i penso quantes abdominals diàries necessito per tornar a tenir el tors ben fort i fer una vertical com Déu mana.
Però, de vegades, i cada vegada més, quan no m’he sentit amb forces o no m’ha vingut de gust escriure, llegir, dibuixar, veure una sèrie, m’he deixat espai per no fer-ho. He fet lliscar el dit pels reels d’instagram sense veure-hi res. M’he quedat amb els ulls clavats al sostre. M’he posat una sèrie que no he vist, perquè l’he deixada sonar de fons. He fet migdiades estratosfèriques. He obviat les alarmes a les sis i mitja del matí per escriure i he arribat tard a la feina més dies dels que m’agradaria acceptar. He sortit a passejar i a escoltar música i m’han sorgit idees. He sabut dir que no puc quedar als meus amics. Més, i més, i més, tothom s’ha acostumat a que els digui que necessito estar a casa, descansar, i tot i que encara tinc aquell cuquet d’estar decebent a la gent constantment, els meus amics, la meva parella i la meva família em diuen, És clar, cap problema, perquè entenen que, quan no ho faig, arribo a un punt límit, i exploto, i llavors, segurament, és quan me’n vaig a Berlín, i tornem a començar.
Petits apunts:
Tres mesos de silenci donen per molt. Disculpeu, volia venir aquí mensualment, però la vida i l’escriptura se m’han menjat, tot i aquesta al·legoria al descans que vaig fer al març (i que comparteixo ara). He passat més tardes fora de casa que dins. He marxat de Twitter (la meva contrasenya la té el Martí, però no he esborrat el compte). No estic massa per Instagram. I m’alegra compartir que, finalment, he acabat la novel·la. Ara estic en procés d’edició i mirant com fer-ho millor perquè això de ser exigent, nois, no s’acaba mai, però em penso que ara ho duc amb més dignitat.